El renaixement de la història

L’esclat de la crisis financera internacional generada per culpa de la desregulació del mercat financer ha provocat el començament del final de la hegemonia ideològica del neoliberalisme. A ningú se li escapa que la situació econòmica actual és conseqüència directa de l'aplicació de les receptes neoliberals dels "Chicago Boys" liderades per Milton Friedman i demés defensors ortodoxos del "laissez faire", sintetitzada amb la fórmula Ronald Reagan de "l'Estat és el culpable i no la solució". Ara, es torna a acudir a l'Estat i es reconeix el seu dret de convertir-se en agent econòmic, com a mínim, per a socialitzar les pèrdues dels bancs i per a la reorganització el sistema financer internacional.

Davant el desastre econòmic, s’estan debatin bàsicament dues propostes a nivell teòric. La dels sectors de dreta econòmica i social és la de sempre: buscar una major explotació de la classe treballadora (abaratiment de l’acomiadament, moderació salarial, pèrdua de drets socials, flexibilitat laboral) per a aconseguir que el sector privat aconsegueixi una major tassa de beneficis que permeti reactivar l’economia i tornar a la “senda” del creixement. Alhora, privatitzant el sector públic es busca una mercantilització dels serveis potencialment rentables que ofereix l'Estat, amb l'objectiu d'obrir un nou mercat interior que permeti el creixement del sector privat.

Les conseqüències socials de les privatitzacions dels serveis públics bàsics com la sanitat, l'educació, el transport o les pensions són terorífiques i provoquen drames socials i una precarització del nivell de vida social de la majoria de la població, però, però serveixen, en cert sentit, per a maquillar els comptes de les debilitades economies capitalistes. Les privatitzacions permeten als Estats reduir el seu dèficit, ja que el que abans comptabilitzaven com una "despesa" (educació, sanitat, mitjans de comunicació...) amb la privatització d’aquests sectors aconsegueuix beneficis, gràcies als impostos que recauden al mercantantilitzar els serveis socials i crear un nou nínxol de mercat. El sector públic es va veient reduïd a fer-se responsable dels casos i subjectes no-rentables, mentre que el sector privat es queda amb la part lucrativa.

Tanmateix, com s’ha demostrat a Grècia, la solució té molts defícits. L’economia productiva i l'especulativa actualment estan tan intrínsicament lligades, que aquest augment de la tassa de benefici privat no repercuteix a un impuls de la economia productiva sinó que acaba destinada a sectors ociosos o directament tòxics. Els ciutadans veuen com les diferències socials i de classe augmenten, mentre que “els esforços” que s’han vist obligats a fer, només serveixen per a engreixar paradisos fiscals, fonts d’inversió a l’estranger, capitals privats… Des del começament de la cisis més de 280.000 milions de € grecs han anat a parar a les comptes dels bancs Suissos, en una mostra més de la falta d'escrúpuls i solidaritat de la actual oligarquia dominant. Per altra banda, els plans d'austeritat creen unes condicions precàries per a la majoria de la població, fet que repercuteix negativament al consum interior i la situació econòmica s'enfonsa, mentre que la deflació es consolida.

Per a aconseguir aplicar aquestes mesures impopulars, la classe dominant inicia un profund procès de canvi en la "gobernança" política: es tracta d'eliminar contrapesos democràtics i resistències socials. En aquest sentit van des dels atacs a la sobirania estatals dels països on s'han de fer més sacrificis(canvi de la constitució, Europa de dos velocitats etc.), els atac al sindicalisme , l'auge de la repressió...

En paral·lel a aquestes mesures clàssiques de la dreta, les escoles d'economia i l'esquerra socialdemòcrata liberal, que s'havien venut completament al dogma "del final de la història", sembla que comencen recuperar certes tesis i polítiques neokeynesianes. Les veus que demanen una intervenció estatal a l'economia per a estimular el creixement, cada vegada tenen més ressò i estan més acceptades dins el món econòmic i es comencen a traslladar a l'esfera política. Una possible victòria d'Hollande a França podria ser l'inici de l'aplicació de la tornada de certes mesures neokeynesianes al vell continent. Fins i tot, als cercles economistes conservadors el nom de l'economista anglès torna a aparèixer en les discussions i es reconeix la necessitat d'aplicar mesures intervencionistes per a fer crèixer l'economia i superar les crisis cícliques.

Que la senda del "laissez faire" tingui cada cop més critiques i que es posi en dubte la autorregulació del mercat és, a priori, una bona notícia per a la classe treballadora i les classes populars i confirma el que fa temps que venim denunciant des de l'esquerra real: la necessitat de regular profundament el sistema financer i la necessitat de la intervenxió social a l'economia. Tanmateix, hem d'estar molt atents i alerta sobre les intencions i la manera d'aquests nous suposats neokeynessianistes .

A diferència dels anys 30, amb la Gran Depressió, l'actual marge de creixement de les economies occidentals és molt limitat. A la crisis financera se li han sumat la crisis energètica i alimentària, i ja no es pot plantejar un creixement descontrolat sota les mateixes condicions de dominació. És a dir, l'economia no pot créixer a un ritme que permeti a la classe dominant continuar amb el mateix nivell de benefici i d'acaumulació de capital i alhora permetre que la classe treballadora vagi millorant el seu nivell de vida.

El sistema capitalista està arribant a cotes de desenvolupament insostenibles, que està generant conseqüències nefastes per a la salut del medi ambient i generen contradiccions cada cop més agudes (que es veuran incrementades amb l’auge dels països emergents, etc) pel medi ambient . Aplicar certes polítiques intervencionistes per a seguir en una senda de creixement autodestructiu i suïcida no és cap solució real, sinó que és només un pedaç, que només farà que augmentar les contradiccions intrínseques del sistema.

La intervenció estatal només tindrà sentit si serveix per a transformar profundament el sistema productiu, i guiar l'economia cap a sectors econòmicament sostenibles que formin part de l'economia real i productiva.

La única solució per a sortir d’aquest camí al precipici és la transformació radical del sistema econòmic, del sistema de relacions laborals i la adopció de noves lògiques de vida i pensament que no es basin en la obtenció del màxim benefici individual a qualsevol mitjà. De la mateixa manera, la superació de l'explotació de l'home sobre l'home és la única solució per a crear un repartiment just de la riquesa que permeti reactivar l'economia i acabar amb la precarització de les condicions de vida de la ciutadania.
En altres paraules, socialisme o barbàrie.

Ceci n'est pas un blog: TMB51: Anàlisi i Alternatives

Una lectura Gramsciana

Aquí us deixo un fragment de "Necesidad de una preparación ideológica de la masas" escrit per Antonio Gramsci al 1925. És sorprenent la "actualitat" i la validesa que té encara actualment. Les tesis són vàlides, només caldria actualitzar algunes coses, però molt bo.


La lucha del proletariado contra el capitalismo se desenvuelve en tres frentes: el económico, el político y el ideológico. La lucha económica tiene tres fases: de resistencia contra el capitalismo, esto es, la fase sindical elemental; de ofensiva contra el capitalismo para el control obrero de la producción; de lucha para la eliminación del capitalismo a través de la socialización. También la lucha política tiene tres fases principales: lucha para contener el poder de la burguesía en el Estado parlamentario, es decir, para mantener o crear una situación democrática de equilibrio entre las clases que permita al proletariado organizarse y desarrollarse; lucha por la conquista del poder y por la creación del Estado obrero, es decir, una acción política compleja a través de la cual el proletariado moviliza en torno a sí todas las fuerzas sociales anticapitalistas (en primer lugar la clase campesina), y las conduce a la victoria; fase de la dictadura del proletariado organizado en clase dominante para eliminar todos los obstáculos técnicos y sociales, que se interpongan a la realización del comunismo.

La lucha económica no puede separarse de la lucha política, y ni la una ni la otra pueden ser separadas de la lucha ideológica.

En su primera fase sindical, la lucha económica es espontánea, es decir, nace ineluctablemente de la misma situación en la que el proletariado se encuentra en el régimen burgués, pero no es por sí misma revolucionaria, es decir, no lleva necesariamente al derrocamiento del capitalismo, como han sostenido y continúan sosteniendo con menor éxito los sindicalistas. Tanto es verdad, que los reformistas y hasta los fascistas admiten la lucha sindical elemental, y más bien sostienen que el proletariado como clase no debiera realizar otra lucha que la sindical. Los reformistas se diferencian de los fascistas solamente en cuanto sostienen que si no el proletariado como clase, al menos los proletarios como individuos, ciudadanos, deben luchar también por la democracia burguesa; en otras palabras, luchar sólo para mantener o crear las condiciones políticas de la pura lucha de resistencia sindical.

Puesto que la lucha sindical se vuelve un factor revolucionario, es menester que el proletariado la acompañe con la lucha política, es decir, que el proletariado tenga conciencia de ser el protagonista de una lucha general que envuelve todas las cuestiones más vitales de la organización social, es decir, que tenga conciencia de luchar por el socialismo. El elemento "espontaneidad" no es suficiente para la lucha revolucionaria, pues nunca lleva a la clase obrera más allá de los límites de la democracia burguesa existente. Es necesario el elemento conciencia, el elemento "ideológico", es decir, la comprensión de las condiciones en que se lucha, de las relaciones sociales en que vive el obrero, de las tendencias fundamentales que operan en el sistema de estas relaciones, del proceso de desarrollo que sufre la sociedad por la existencia en su seno de antagonismos irreductibles, etcétera.

Los tres frentes de la lucha proletaria se reducen a uno sólo, para el Partido de la clase obrera, que lo es precisamente porque asume y representa todas las exigencias de la lucha general. Ciertamente, no se puede pedir a todo obrero de la masa tener una completa conciencia de toda la compleja función que su clase está resuelta a desarrollar en el proceso de desarrollo de la humanidad, pues eso hay que pedírselo a los miembros del Partido. No se puede proponer, antes de la conquista del Estado, modificar completamente la conciencia de toda la clase obrera; sería utópico, porque la conciencia de la clase como tal se modifica solamente cuando ha sido modificado el modo de vivir de la propia clase, esto es, cuando el proletariado se convierta en clase dominante, tenga a su disposición el aparato de producción y de cambio y el poder estatal. Pero el Partido puede y debe en su conjunto representar esta conciencia superior; de otro modo, aquel no estaría a la cabeza, sino a la cola de las masas, no las guiaría, sino que sería arrastrado. Por ello, el Partido debe asimilar el marxismo y debe asimilarlo en su forma actual, como leninismo.

La actividad teórica, la lucha en el frente ideológico, se ha descuidado siempre en el movimiento obrero italiano. En Italia, el marxismo (por influjo de Antonio Labriola) ha sido más estudiado por los intelectuales burgueses para desnaturalizarlo y adecuarlo al uso de la política burguesa, que por los revolucionarios. Así hemos visto en el Partido Socialista Italiano convivir juntas pacíficamente las tendencias más dispares, hemos visto como opiniones oficiales del Partido las concepciones más contradictorias. Nunca imaginó la dirección del Partido que para luchar contra la ideología burguesa, para liberar a las masas de la influencia del capitalismo, fuera menester ante todo difundir en el Partido mismo la doctrina marxista y defenderla de toda contrafracción. Esta tradición por lo menos no ha sido interrumpida de modo sistemático y con una notable actividad continuada.

Se dice, sin embargo, que el marxismo ha tenido mucha suerte en Italia y en cierto sentido esto es cierto. Pero también es cierto que tal fortuna no ha ayudado al proletariado, no ha servido para crear nuevos medios de lucha, no ha sido un fenómeno revolucionario. El marxismo, o algunas afirmaciones separadas de los escritos de Marx, ha servido a la burguesía italiana para demostrar que por la necesidad de su desarrollo era necesario prescindir de la democracia, era necesario pisotear las leyes, era necesario reírse de la libertad y de la justicia; es decir, se ha llamado marxismo, por los filósofos de la burguesía italiana, la comprobación que Marx ha hecho de los sistemas que la burguesía empleará, sin necesidad de recurrir a justificaciones... marxistas, en su lucha contra los trabajadores. Y los reformistas, para corregir esta interpretación fraudulenta, se han hecho democráticos, se han convertido en los turiferarios de todos los santos consagrados del capitalismo. Los teóricos de la burguesía italiana han tenido la habilidad de crear el concepto de la "nación proletaria" y que la concepción de Marx debía aplicarse a la lucha de Italia contra los otros Estados capitalistas, no a la lucha del proletariado italiano contra el capitalismo italiano; los "marxistas" del Partido Socialista han dejado pasar sin lucha estas aberraciones, que fueron aceptadas por uno, Enrico Ferri, que pasaba por un gran teórico del socialismo. Esta fue la fortuna del marxismo en Italia: que sirvió de perejil para todas las indigestas salsas que los más imprudentes aventureros de la pluma han querido poner en venta. Marxistas de esta guisa han sido Enrico Ferri, Guillermo Ferrero, Achille Loria, Paolo Orano, Benito Mussolini...

Para luchar contra la confusión que se ha creado de esta manera, es necesario que el Partido intensifique y haga sistemática su actividad en el campo ideológico, que se imponga como un deber de los militantes el conocimiento de la doctrina del marxismo-leninismo, al menos en sus términos más generales.

Nuestro Partido no es un partido democrático, al menos en el sentido vulgar que comunmente se da a esta palabra. Es un Partido centralizado nacional e internacionalmente. En el campo internacional, nuestro Partido es una simple sección de un partido más grande, de un partido mundial. ¿Qué repercusiones puede tener y ya ha tenido este tipo de organización, que también es una necesidad de la revolución? La propia Italia se da una respuesta a esta pregunta. Por reacción a la costumbre establecida por el Partido Socialista, en el que se discutía mucho y se resolvía poco, cuya unidad por el choque contínuo de las fracciones, de las tendencias y con frecuencia de las camarillas personales se rompía en una infinidad de fragmentos desunidos, en nuestro Partido se había terminado con no discutir ya nada. La centralización, la unidad de dirección y unidad de concepción se había convertido en un estancamiento intelectual. A ello contribuyó la necesidad de la lucha incesante contra el fascismo, que verdaderamente desde la fundación de nuestro Partido había ya pasado a su fase activa y ofensiva, pero contribuyeron también las erróneas concepciones del Partido, tal como son expuestas en las "Tesis sobre la táctica" presentadas al Congreso de Roma. La centralización y la unidad se concebían de modo demasiado mecánico: El Comité Central, y más bien el Comité Ejecutivo era todo el Partido, en lugar de representarlo y dirigirlo. Si esta concepción fuera permanentemente aplicada, el Partido perdería su carácter distintivo político y se convertiría, en el mejor de los casos, en un ejército (y un ejército de tipo burgués); perdería lo que es su fuerza de atracción, se separararía de las masas. Para que el Partido viva y esté en contacto con las masas, es menester que todo miembro del Partido sea un elemento político activo, sea un dirigente. Precisamente para que el Partido sea fuertemente centralizado, se exige un gran trabajo de propaganda y de agitación en sus filas, es necesario que el Partido, de manera organizada, eduque a sus militantes y eleve su nivel ideológico. Centralización quiere decir especialmente que en cualquier situación, incluso en estado de sitio reforzado, incluso cuando los comités dirigentes no pueden funcionar por un determiando periodo o fueran puestos en condiciones de no estar relacionados con toda la periferia, todos los miembros del Partido, cada uno en su ambiente, se hallen en situación de orientarse, de saber extraer de la realidad los elementos para establecer una orientación, a fin de que la clase obrera no se desmoralice sino que sienta que es guiada y que puede aún luchar. La preparación ideológica de la masa es, por consiguiente, una necesidad de la lucha revolucionaria, es una de las condiciones indispensables para la victoria.

A. Gramsci 1925

L'importància de la unitat i el procès participatiu

La febre de les acampades s'extén i continua amb molta força una setmana i dos dies després de que s'iniciés la primera acampada el passat dilluns 15 de Maig. Cada dia es multipliquen les assemblees als barris, pobles, unis i a alguns llocs de treball. La societat catalana i espanyola està demostrant que està indignada i decidida a avançar en uns veritables canvis democràtics, socials i econòmics.

Tanmateix, com era previsible, comencen a mostrar-se les contradiccions que comporta l'heteregenoitat de la protesta i la confluència en el rebuig. La contaminació dels mitjans de comunicació i la voluntat de divisió que tenen alguns, les males dinàmiques d'algunes de les assemblees, les deficiències democràtiques del propi sistema assembleari, els discursos d'alguns il·luminats i la falta de concreció en els punts mínims són alguns dels factors que comencen a posar nerviós i a desanimar a més d'un.

Per a treballar en un sistema assembleari cal formació i cultura de consens. Hem de solucionar les dificultats i defícits democràtics que hi ha a l'hora de prendre certes decions com el rumb estrarègic, i intentar treballar, dia a dia, perquè el procès guanyi en democràcia. Cal crear assemblees més reduïdes als barris, a les unis, als llocs de treballs i consolidar una coordinació sòlida que permeti dotar continuïtat a la lluita. Ara és més necessària que mai la participació de tothom i hauríem de consultar als experts en mediació i solucionació de conflictes ajuda per tal de forjar la coordinació necessària i aïllar les posicions fracturistes.

Ara no podem desanimar-nos. D'aquí s'ha d'iniciar un procés imparable que camini decididament i sense por cap a la victòria i el canvi de sistema. Les contradiccions intrínsiques del sistema capitalista provocades per l'ànsia i l'acumulació de les classes dominants i la dictadura de la burgesia financera ha provocat un munt de contradiccions a la classe treballadora i a la resta de classes intermiges i subalternes: part de la burgesia productiva, petita burgesia, aturats, exclosos socials, autònoms... Tots som víctimes del sistema. Mentrestant, els grans partits polítics lluny de lluitar contra els mercats salvatges i defensar els drets de la majoria de la població, han estat còmplices d'aquest escarni i han claudicat en la idea del progrès social.

Dins les acampades, alguns comencen a fer un anàlisis infantilista i fraccionalista dividint al moviment en "refors" i "revos". No caiguem en el parany. Demostrem que nosaltres també podem unir-nos i compatibilitzar les lluites. Posem-nos d'acord, tal com fan les èlits econòmiques. No dividim el moviment intentant buscar dreceres ràpides, ni intentem incorporar totes les reclamacions postmodernes en un full de mínims, ni ens posem les mans al cap si algú vol anar més enllà i pensar en com seria una societat ideal.

És imprescindible caminar cap a la transformació de l'injust sistema capitalista i construir una nova societat sobre les bases d'un nou món on tots i totes poguem participar en la creació del disseny de l'estructura del sistema productiu i gaudir-ne dels beneficis que se'n produeixin.

El moviment no ha de renunciar res però s'ha de fixar uns tempos. Cal preparar-nos i organitzar-nos bé, i no perdre a ningú pel camí. Cadascú arribarà fins a on vulgui, però hem de fer junts el recorregut que compartim i convertir-nos en una eina útil per a tots aquells qui només volen reformes concretes.

L'hegemonia del control ideològic de les el·lits dominants i el control mediàtic de la població ha aconseguit una alienació generalitzada i imposar unes preocupacions i debats menors. El poble cada cop està més lluny de la GRAN política i la confrontació ideològica, el que ha provocat un retrocès ideològic preocopant a la nostra societat. És necessari començar de nou un procès ampli de presa de consciència i de contrainformació, usant tots els avenços que s'han realitzat en el si de les ciències socials. La radicalitat de les protestes anirà augmentant durant tot aquest procès ja que la racionalitat porta a la revolució. És important, però, no intentar imposar aquestes mesures radicals sinó deixar que surgeixin del propi debat ampli social.

És necessària la implicació i mobilització dels sectors intel·lectuals d'esquerres, alguns dels quals fa massa temps que romanen tancats al despatx, per donar eines discursives als "indignats". Els intel·lectuals haurienm de tornar a unir l'anàlisis amb la praxis, sinó no serveix per a res. Parafrejant a Marx "Fins ara els filòsofs s'han dedicat a analitzar el món, ara és hora de transformar-lo".

Així doncs, és necessàri que tots i totes els que pretenem un veritable canvi social i econòmic treballem per a mirar de convergir i articular les dues postures.

S'han de començar a tirar endavant algunes propostes valentes però concretes i realistes que comptin amb un ampli suport social. Aquests punts haurien de ser compartits pels sectors més d'esquerra del PSOE i ICV, per la majoria de la població despolititzada, pels sectors l'esquerra mediàtica (Buenafuente, Gabilondo, Wyoming...), cultural (sabina, serrat, llach, Ismael Serrano, Segura i companyia) i intel·ectual, els , etc . Uns exemples d'aquests punts podrien ser, per exemple, aquests que corren per la xarxa.

Estat Espanyol:

1. Reforma de la llei electoral. Representació proporcional dels vots de la ciutadania. Circumscripció autonòmica enlloc de provincial. Declaració anual del patrimoni i els ingressos dels polítics. Inhabilitació dels polítics imputats en casos de corrupció.

2. Referèndum sobre el rescat a la banca. Que la ciutadania pugui decidir si volen destinar els diners dels seus impostos a rescatar entitats financeres insolvents (representa el 2% del PIB anual). Que el lliurament de l'habitatge saldi la hipotèca amb els bancs.

3. Fiscalitat al servei de les persones. Reestabliment de l'impost de successions i de patrimoni. Eliminació de les SICAV, Augment progressiu de l'impost de societats i de l'IRPF pels trams de renta més alts. Baixada de l'IVA.

Catalunya:

4. No a les retallades. Reestabliment dels pressupostos de la Generalitat en Salut, Educació i Cultura.

Internacional:
5.Control dels moviments internacionals de capital. Promoció a nivell internacional de l'adopció d'una taxa a les transaccions financeres (Taxa Tobin). Supressió dels paraisos fiscals. Referèndums per la participació a les Guerres.

Per altra banda, el procés d'organització de les masses revolucionàries ha de continuar creixent. És especialment important atraure i portar cap a l'esquerra els sindicats de treballadors. La riquesa es crea gràcies a la força de treball, si deixem de produir, es deixen d'enriquir. És doncs imprescindible recolzar a les bases dels grans sindicats per tal que augmentin la combativitat de la classe treballadora com més abans millor. Seria importantíssims que es comenci a moure la preparació d'una vaga general!

El Poble unit, mai serà vençut ! Aquí comença la revolució!

Usem l'indignació per a la revolució

La proliferació d'acampades iniciada per joves a arreu de l'Estat espanyol i l'ampli suport mostrat per bona part de la població demostra que la societat està farta de moltes de les injustícies provocades pel sistema capitalista actual.

Es tracta d'una protesta heterogènea que conflueix amb la indignació generalitzada davant la falsa democràcia lliberal. Aquesta indignació ha sigut l'eix d'unió entre la gent que ha participat en aquest moviment i la resta de la societats.

Des de certs sectors de l'esquerra, des d'una òptica sovint desapassionada i excessivament racionalista, es critica aquesta unió en base a un sentiment, que està cimentat sobre un concepte negatiu, de rebuig. Basen la seva argunmentació en el fet que la indignació és un sentiment perillós i que pot portar a diversos tipos de populisme, i que és la base del racisme i el feixisme.

Tenen part de raó, però no hem dòblidar que la indignació és una potentíssima arma mobilitzadora i que ha sigut el motor necessari per a totes les revolucions socials que hi ha hagut. D'altres han criticat el caràcter petitburgès de la protesta i han criticat que es tractès de una protesta "interclassista", sovint amb un alt contingut ideològic postmodern.

S'ha d'entendre que el capitalisme genera un munt de contradiccions que afecten no només a la classe treballadora, sinó també a la petita burgesia, part de la burgesia productiva, autònoms i demés. Ara és necessària la força de tots i totes els qui ens veiem atacats pel sistema i cal enfocar la indignació en la transformació de les seves principals contradiccions:

1. La dictadura del sistema financer: taxa Tobin per a aturar l'especulació, responsabilitat penal per a banquers especuladors i caminar cap a la banca pública per socialitzar els beneficis.

2. Contradicció capital-treball:

Mesures defensives per a a aturar d'inmediat la pèrdua de drets que està patint la classe treballadora: no a la reforma de les pensions, no a la reforma laboral, aturada inmediata de les retallades a la Sanitat, l'Educació i la Cultura.

Mesures ofensives: Anar cap a les 35 hores laborals sense pèrdua de sou, creació d'impostos progressius reals que gravin les grans fortunes, millora de l'Estat del benestar aplicant la llei de la dependència, més inversió social en equipaments de barri, orogressiva recuperació pública dels espais urbans i comunitaris...

3. Defícits democràtics: Nova llei electoral, codi ètic per a polítics amb penalització penal per a la corrupció, cap imputat en les llistes, fora la monarquia, referèndums vinculants, creació d'espais reals de participació mitjançant la democràcia directa, mesures per a acabar amb la partidització de la justícia, reorganització de les estructures de l'Estat dotant de sentit a la Càmara baixa, dotar de competències reals al síndic de greuges/defensor del poble, creació d'un consell audiovisual potent que permeti un control democràtic enfront la manipulació dels grans media grups privats, lluita contra el patriarcat, fi a la discriminació de la dona i a jutjar a ningú per qualsevol opció sexual, igualtat de drets per a tothom, prou a la discriminació de l'inmigrant: "un ciutadà, un vot", vot a partir dels 16 anys... Tot això s'ha de veure reflectat en una nova Constitució que culmini la transició democràtica i acabi amb les restes de l'antic règim.

4. Contradicció capital-Planeta. Aturar el creixement infinit, compliment del protocol de Kioto i avançar cap a posicions més avançaders, millora del transport públic a preu accessible, creació de camps urbans, mesures per a repartir els pisos buits am, apostar per una cultura sostenible, progressiu tancament de les nuclears i apostar per les energies netes i renovables, acabar amb la dependència del petroli...


Cal coordinar tots els diferents moviments socials de l'esquerra i organitzar a tota la gent desorganitzada que s'ha vist implicada en aquest procés! El moviment està sent una resposta increïble davant d'un sistema injust, ara cal però, dotar-lo de continguts clars comptant amb la participació d'intel·lectuals i sindicats de treballadors i ho hem d'aconseguir portar-ho als barris, als llocs de feina, a instituts i universitats!

No hem d'aconseguir un altre "Maig del 68", hem de transformar realment aquest sistema econòmic i social, acabar amb la burgesia parasitària i caminar cap a un sistema més just!!

Aquí comença la revolució! Ara més que mai és necessària la organització! Organitza't i lluita!